Nunca es tarde

Les fórmules per aconseguir-ho eren diverses. Una de les possibilitats era que una de les parts demanés perdó a l’altra al mateix plató del programa. L’altra, que algun familiar o amic intentés reconciliar altres dues persones que estiguessin desavingudes. En el primer dels casos, el programa enviava una noia amb un ram de flors a casa de la persona a la qual se li demanava perdó. Generalment, la sorpresa era immensa, i en la majoria dels casos la persona agreujada acceptava el ram i anava al programa per retrobar-se amb el parent, la parella o l’amic. Llavors, s’hi produïen retrobaments emotius, que en alguns casos arribaven després de més de vint anys d’ignorància mútua.

Si hi intervenia una tercera persona, es convidava les dues parts d’un conflicte al plató. Ara bé, cap de les dues sabia a quina mena de programa anava i, per descomptat, abans no s’havien de veure entre elles. Finalment, tots dos espectadors esdevenien els protagonistes d’una de les cinc històries del programa que, normalment, sempre tenia un final feliç.

El programa va tenir tant d’èxit que se’n va fer una segona temporada, presentada per Ana Ferrand, una de les reporteres de la primera època del programa.